El llibre dels records.

L'altre dia, mentres estava avorrit en casa, vaig ficar-me a rebuscar entre els calaixos i estanteries pel simple fet de matar el temps d'alguna manera. Vaig trobar aquelles cartes que m'enviareu tots quan estava a l'hospital, algun que altre llibre de la meua preadolescència que me plantejat rellegir, una orla de sext de primària i un llibre blanc amb símbols tals com una paloma, un càliç i un raig de llum il·luminant-ho tot; era el meu llibre de la primera comunió. La meua fe es va esgotar fa ja molt de temps, potser al mateix temps que me n'adoní que la vida no hi és tan fàcil com la pinten, però em fiquí a mirar aquell llibre, sols per diversió. La majoria de les coses que hi havia eren regals que volia i que m'havíen fet, vaig entretenir-me una mica intentant adivinar les lletres de les dedicatòries, qui les havia escrit o què ficava. I vaig arribar al final d'aquella novel·la històrica i vag trobar-me milers de invitacions de comunions dels meus amics, a més de alguns records d'aquells temps, estava veient un salmo que me va tocar llegir a misa i al pasar la pàgina vaig vore un diari, si tot un diari ahí dins, estava doblat i obert per la pàgina 17, era el diari Paraula, un que no coneixia fins aleshores. El paper estava grogenc i arrugat, a més tenia taques produides per factors que no arribe a averiguar, però així i tot recordava aquella pàgina i aquella fotografia, el titular anunciava: Recuerdo de Gonzalo Talavera. Vaig comensar a llegir:-El martes, 25 de junio, se celebró el funeral del niño de 9 años, Gonzalo Talavera... La fotografia era de l'aniversari d'un amic nostre i allí estava ell amb alguns de la classe, jo entre ells.

Potser va ser el fet de rebuscar en el baúl dels records, però a l'estòmac començí a sentir una calentor tremolosa, que no és gens nova per a mi, vaig recordar aquell dia i me n'adoní que no recordava a Gonzalo en aquella festa. De fet, no vaig passar molt moments al seu costat o no els recorde. Me n'adoní que aquell que havia sigut el meu companyer de classe era un complet desconegut per a mí. Sols sé d'ell que se feia molt ràpid en la gent i era mot obert, però no sé si ho sé per mi mateix o pel que m'han contat d'ell. Així i tot, de vegades el recorde i un somriure m'invadeix, no sé la raó i possiblement mai la sabre. Però això no canvia el fet que vaig sorprendre una llàgrima que es preparava per llençar-se al buit, vaig aturar-la.
No soc de les persones que no ploren ni a tortes, de fet de vegades se m'escapa alguna llàgrima en algun tipus de películes, però no sé perquè no vaig derramar cap llàgrima per ell, ni entonces i ara. I això em té torbat des de fa un temps però he arribat a la conclusió que segurament ell no voldria que ploraren la seua mort prematura. No és una raó i tampoc vull que siga una escusa, simplement crec que no el coneixia, la menys no lo suficient.